“Posem alguns plànols a l’entrada, així els pacients no es perdran mai.”
Amb aquesta frase del seu article Why Hospital Maps Do Not Improve Wayfinding, Ralph Michels, expert i investigador en patient wayfinding, posa de manifest un dels errors més habituals a l’hora d’abordar l’orientació als hospitals: pensar que mostrar un plànol és suficient per ajudar les persones a trobar la seva destinació.
Vegem per què un bon sistema de wayfinding no hauria d’exigir a l’usuari que comprengui l’estructura de l’hospital per poder desplaçar-s’hi.
Vostè és aquí
Els coneguts plànols «Vostè és aquí», situats sovint a les entrades dels hospitals, requereixen una interpretació complexa i presenten alguns factors que dificulten l’orientació. Un d’ells és l’efecte de rotació, que suposa un esforç mental addicional quan el plànol no està orientat en la mateixa direcció en què mira la persona.
Un altre problema són els punts de correspondència entre el plànol i l’entorn real. Si s’ometen referències clau, com escales, ascensors o canvis de nivell, resulta més difícil relacionar la representació gràfica amb el que l’usuari veu al seu voltant.
Segons una investigació de Hölscher et al. en què es va analitzar el comportament dels usuaris en un complex format per diversos edificis i nivells, els participants que van utilitzar plànols no van obtenir millors resultats que aquells que van fer els recorreguts sense utilitzar-los.
Això no significa que els plànols siguin sempre inútils. Poden servir per comprendre l’organització general d’un edifici. La qüestió és si aquesta informació respon realment a la necessitat immediata del pacient d’arribar a la seva destinació de la manera més senzilla possible.
Veure un punt vermell que diu «vostè és aquí» no sempre elimina la sensació d’estar perdut. En un plànol, saber on ets no significa necessàriament saber com recórrer l’espai.
Orientar-se i entendre el plànol d’un edifici no és el mateix
Una de les claus es troba en la diferència entre la informació que ofereix un plànol i la manera com ens desplacem físicament per un edifici.
El plànol representa l’espai des d’una perspectiva zenital. En canvi, l’usuari navega des de la seva pròpia posició. Per utilitzar el plànol, ha de fer una traducció mental entre totes dues perspectives: localitzar on és, determinar cap a on està orientat i convertir aquesta informació en una seqüència de moviments.
Aquest canvi de perspectiva té un cost cognitiu i pot dificultar el procés, especialment en edificis grans, complexos o poc familiars.
Dissenyar perquè l’usuari no hagi d’entendre l’edifici
Per trobar una consulta, un pacient no hauria de necessitar comprendre primer tota l’estructura de l’hospital. Un sistema de wayfinding ha de simplificar aquesta complexitat.
La senyalització, l’arquitectura, les fites visuals, la nomenclatura i les eines digitals han de permetre que l’usuari avanci de manera intuïtiva, rebent la informació necessària en cada punt de decisió.
Ensenyar al visitant com està organitzat un hospital és tan ambiciós com ineficaç. L’objectiu del wayfinding és que una persona pugui arribar a la seva destinació amb autonomia.
